Pràctica 6: Necessitats humanes

La Psicologia humanista és la tercera forma de veure la psicologia, una nova manera d'entendre el comportament de les persones.
Entre els anys 40 i 50 la Psicoanàlisi i el Conductisme eren els dos únics corrents forts que hi havien tot i que el Cognitivisme començava a integrar-se.
El model conductista considerava les persones com màquines i la psicoanàlisi considerava que en la base de les persones hi havia un JO (desitjos, impulsos,...). Ambdós models no satisfeien a tothom, els dos excloien comportaments que també formaven part de les persones.
Els psicòlegs que havien treballat amb animals postulen un nou concepte de psicologia:

• Abraham Maslow
• Carl Rogers
  

El model que defensen els dos postula que la persona té una tendència innata a la realització, a aprendre, conèixer,... amb un caire essencialment positiu. Carl Rogers ho anomenava "tendència actualitzant o a la autoactualització".
Aquest model diu que les persones tenim unes necessitats (contràries a les Pseudonecessitats, que són necessitats falses).
Maslow anomenava necessitats a tot allò que sino es cobreix, la persona o es mor o es posa malalta.
En aquesta pràctica ens dedicarem a parlar de Maslow.



MASLOW
Distingueix entre necessitat i caprici, és a dir, entre autèntiques necessitats i falses necessitats. Aquest aspecte és verdaderament important en l'àmbit de l'educació i la psicologia.
"Tendència a la autorrealització": si l'ambient és capaç de nodrid les necessitats i satisfer-les.
Els ambients poden ser:

• SALUDABLES, nodridors, que són favorables al creixement
• INSALUBLES, que no donen a la autorrealització en els que ens sentim jutjats, criticats...
  

La llavor d'allò que un ésser humpa pot esdevenir ja es troba en aquesta persona. Aquesta essència del que pot arribar a ser és positiva; una persona que pot realitzar-se com vol es porta bé amb les altres, és agradable,...
Quan les persones no es comporten d'aquesta forma agradable això és fruit de la insatisfacció d'alguna necessitat.



PIRÀMIDE DE NECESSITATS DE MASLOW:

3 llibres clàssics d'aquest autor:

1. Motivación y personalidad
2. El hombre autorealizado
3. La personalidad creadora
   

Maslow diu que que hem d'estudiar aquelles persones més humanes. Quines característiques tenen? Aquestes persones afronten els problemes, tenen sentit del humor, són optimistes,...

j

Maslow diu que no sempre es compleix aquesta piràmide, té excepcions.



PRÀCTICA: Aquesta pràctica consisteix en posar 3 exemples de comportament: constructiu, destructiu i fallit de cada nivell de la piràmide jeràrquica de necessitats de Maslow.



1.FISIOLÒGIQUES: dona que pateix insomni

• Constructiu: fa un tractament homeopàtic i aconsegueix dormir
• Destructiu: tractament mèdic, conseqüències nocives pel seu cos
• Fallit: utilitza la màgia negra
  

2.SEGURETAT: problemes familiars per la convivència pare-fill

• Constructiu: demanen ajuda per teràpia familiar, psicòlegs,...
• Destructiu: el fill marxa de casa s'assoleix l'objectiu principal perquè no hi ha escenes de discussions però la família està ferida
• Fallit: no es posen d'acord, continuen amb aquesta relació
  

3.AMOR/PERTINENÇA: noia insatisfeta amb les relacions sexuals que té amb la seva parella

• Constructiu: anar a la sexòloga
• Destructiu: té un amant
• Fallit: fingeix plaer
  

4.ESTIMA: dos amigues barallades

• Constructiu: es posen a parlar tot el que es retreuen l'una a l'altre. Sinceritat total
• Destructiu: parlar de fer les paus pel bé de l'harmonia grupal però no sinceres del tot, parlant a esquenes
• Fallit: continuen picades, insults,..
  

5.AUTOREALITZACIÓ: noi molt creatiu presenta un projecte molt car al director de l'empresa, que per portar-lo a terme caldria fer fora a algú de personal

• Constructiu: es posen d'acord, retallen lo innecessari del projecte no fan fora a ningú
• Destructiu: porten a terme la idea, fan fora a uns empleats
• Fallit: al ser car no es porta a terme.
  

Reflexió:
Amb aquesta pràctica he après a valorar els comportaments que tenim els éssers humans davant d'una mateixa situació o problema.
Opino que Maslow anava encertat en quan a la distinció entre verdadera necessitat i la falsa necessitat o caprici, ja que tots tendim alguna vegada a pensar o fer veure que aquella necessitat és de vida o mort quan objectivament no ho és.
En tant a la característica de la que es parla dels éssers humans, d'autorealització, estic d'acord. Tots volem arribar a autorrealitzar-nos, arribar a complir els nostres objectius, arribar a obtenir fruits d'allò per el que, amb tant d'esforç, hem lluitat en aquesta vida; tot i que, com en tot hi ha excepcions i hi ha gent que sembli que no tingui aspiracions en aquesta vida.

PRÁCTICA 5: Freud, la pasión secreta.

En aquesta pràctica, el professor ens va manar que comentessim un aspecte de la pel·lícula de John Huston. Jo em centraré en el Complex d'Electra que sofria la Cecile.

INTRODUCCIÓ DE LA PEL·LÍCULA:

John Huston ens parla de els tres grans cops al orgull de l'ésser humà: el primer, la demostració de Copèrnic de que la Terra no és el centre de l'univers; el segon, quan Darwin afirmà que l'homa es part de la naturalesa, un animal més, fruit de l'evolució; el tercer, efectuat per Freud, que molts dels processos mentals són inconscients, i que per tant , escapen del nostre control.

Així comença "Freud, pasión secreta" ('Freud: The Secret Passion', 1962), i així ens atrapa sense remei, promet portar-nos a un fantàstic viatje jcap a les profunditats de la ment humana, fins els seus racons més ocults, revel·lant els seus secrets més obscurs. Una aventura apasionant, laberíntica i tenebrosa que pot a més aportar-nos claus sobre la nostra pròpia naturalesa.

Aquesta pel·lícula es decanta per retratar alguns dels aconteixements més relevants del mèdic austríac, concretament aquells que donaren peu al naixement d'algunes de les seves teories; aquelles que revolucionarien l'estudi de la psique humana. Huston dona a aquestes revel·lacions un aspecte intrigant. Hi ha molt de misteriós en les històries de les pacients de Freud, en cóm ell "desfa" l'estructura del seu subconscient per trobar l'orígen de traumes i temors irracionals. Com si d'un Sherlock Holms es tractés, el Freud de John Huston busca, indaga, dedueix,...En resum, manté al espectador en la seva butaca amb inquietud i ansietat mentre es representa una demostració express del psicoanàlisi.

Complexe d'Edip i d'Electra

El complex d'Èdip planteja la idea que, durant l'etapa genital del desenvolupament del nen (una de les etapes psicosexuals), aquest comença a sentir atracció sexual envers el progenitor del sexe oposat. El nen se sent atret per la mare i comença a odiar el pare, ja que aquest té a la mare. Aleshores es desenvolupa un sentiment de culpa ja que el nen sap que no està bé odiar el pare. Aquest conflicte es resol mitjançant la identificació, en què el nen adopta característiques del pare.

Tot i que molts cops s'utilitza el nom de "complex d'Èdip" indistintament per a ambdós sexes també es pot anomenar complex d'Electra l'etapa de desenvolupament psicosexual corresponent per a la nena per a distingir-la de la del nen.

Complex de Electra és el terme proposat per Jung a principis de el segle XX per a designar la contrapartida femenina de el complex d'Èdip. Consisteix en una fixació afectiva de la nena en la figura del pare.

El complex de Electra és un concepte psiquiàtric ambigu que procura explicar la maduració de la femella humana. El Complex de Electra és alguna cosa molt comú entre la majoria de les nenes en algun moment de la infància encara que, en algunes ocasions, va més enllà. Aquesta fixació afectiva o enamorament cap al pare pot generar una situació de rivalitat amb la mare.

Se suposa que és una dinàmica normal en el desenvolupament de les petites, que pot observar-se a partir dels 3 anys, però que en un termini de dos anys se sol resoldre de forma natural. Al contrari que en els nens, aquesta circumstància és menys clara i passa més desapercebuda ja que les nenes tenen un vincle molt estret amb les mares, el que els dificulta mantenir la competitivitat amb aquesta. En les manifestacions millor resoltes es produïx una predilecció de la nena cap al seu progenitor. No obstant això, en els casos patològics es pot produir el contrari: que la nena rebutgi al pare al sentir-se defraudada per haver-la rebutjat.

Resum de l'aspecte a comentar: Breuer li diu a Freud que té una pacient, Cecile, que pateix certs símptomes des de la mort del seu pare com: crisis nervioses, insomni, paràlisi, ceguesa,... tot i que quan és hipnotitzada ella pot expressar-se i els símptomes van disminuint. En aquesta primera sessió Freud aconsegueix que Cecile no tingui insomni.

Cecile també té por a beure aigua perquè té la imatge del seu gos bevent aigua i la seva mare diguent-li que estava bruta. Un cop Breuer la fa despertar, ella ja pot beure aigua.

Després, Freud es troba amb un cas amb Complex d'Edip però s'espanta i deixa estar aquesta via d'estudi. També veu que en la majoria dels seus pacients, el component traumàtic és de caire sexual. A partir d'aquí creu que la Cecile també té un trauma sexual.

Breuer la hipnotitza i ella explica que uns homes la vingueren a buscar, que aquests homes eren metges i que la van portar a un hospital per reconèixer el cos del seu pare mort. La Cecile explica que en l'hospital on la porten hi ha música, que és un hospital protestant i que les infermeres vesteixen de manera estrambòtica.

Freud decideix anar més enllà. La Cecile admet que els homes que la van venir a buscar no eren metges sinò policies, que l'hospital era un burdel, que les infermeres eren prostitutes i que el seu pare va morir en braços d'una d'elles. Quan la Cecile desperta ha recuperat la visió. Cecile uns dies més tard, fingeix que està embarassada i té els mateixos símptomes. Breuer l'ajuda a tranquil·litzar-se i descobreixen que té un ninot el qual li va regalar el seu pare i del qual mai se'n separa. Tot seguit Freud comença a donar importància als somnis i fa a la Cecile que expliqui els seus per arribar al fons del trauma. Cecile li explica que el seu pare i ella estàven al carrer de Nàpols mentre la seva mare estava a casa. El pare la va fer esperar al carrer, el seu pare va arribar més tard i que quan ell va arribar ella s'havia desmaiat. Freud se'n adona que les flors que la Cecile li va enviar a en Breuer eren les mateixes que les que portava el seu pare. Freud pensa que en per la Cecile, en Breuer és el reflex del seu pare de manera reprimida. La Cecile explica que una vegada el seu pare la portà a l'òpera i que les ballarines li van dir que a ell li agradaven molt les ballarines. Com que la Cecile volia agradar al seu pare, quan arribà a casa es maquillà com les ballarines. La seva mare i ella van dicutir perquè la va renyar. El pare agafa a la filla i se l'emporta a l'habitació. Segons la Cecile va abusar d'ella. I al dia següent li va regalar el ninot. Aquest ninot serà per ella com el fill que te amb el seu pare. Després la Cecile li explica un somni a en Freud. Somia que hi ha una noia egipcia que es diu Putifar. Aquesta noia va caminant per la platja en direcció a un home molt ben plantat. Ella intenta posar un anell al dit de l’home però no pot perquè l’home ja en té un altre. Llavors l’anell cau cap a el mar i l’home el va a buscar, de sobte l’home desapareix i més endavant la mare treu el cap per una finestra d’una torre que hi ha a prop insultant a l’egipcia. En Freud se’n adona que Piter es francès vol dir prostituta i que Putifar és un nom bíblic. Putifar estava enamorada de Jose i aquest la va rebutjar. I en Breuer en diu Joseph, és a dir, que l’egipcia és ella. Per a ella la figura del seu pare és com la d’un marit fantasma amb el que engendra un bebè imaginari. El primer atac va tenir lloc quan es va desmaiar al carrer. La Cecile explica que un dia el seu pare i ella havien de sortir però el seu pare li va dir que no podria ser perquè havia d’anar a jugar a cartes. Ella el va seguir i va veure que anava en direcció al prostíbul. Se’n adona que prefereix a les dones pintades que a ella. Ella va tornar a l’hotel i llavors va ser quan els policies la van venir a buscar per dir-li que el seu pare havia mort amb una prostituta. Per això ella odia als home si creu que tots prefereixen a les prostitutes. És a dir, té una experiència sexual reprimida, llavors hi ha sexualitat en la infantesa? Però hi havia una cosa que no encaixava. Si el seu pare va abusar d’ela perquè el seu “fill”, és a dir, el ninot és un objecte d’amor i no d’odi? Més endavant es descobreix que el pare no la va violar simplement li va cantar. I que ella s’havia cregut una mentida. Aquesta mentida li havia provocat el trauma. Havia barrejat realitat i ficció. Finalment la mare explica que ella havia estat prostituta, així havia conegut al seu home i que quan ella s’havia quedat embarassada no havia volgut saber res més d’ella. Per això li havia transmès aquest rebuig per elles a la Cecile.

Reflexions: Crec que el fet de que ens posin una pel·lícula mostrant-nos la pràctica en lloc de que només estudiem a través de teoria, és molt enriquidor. El cas del complex d’Electra des del primer moment em va impactar perquè no el coneixia com el complexe d'Edip. Aquesta casos on hi ha un fet que és desconegut per la persona però que afecta a la seva vida em semblen interessants.

PRÀCTICA 4: Mecanismes de defensa

Introducció: Sigmund Freud (finals del s. XIX)

Neix a Viena l'any 1856 i és metge als 25 anys. Des de molt jove exerceix la seva professió i s'interessa en la Neuropatologia i el funcionament del cervell.

Estudi de les psiconeurosis:

Després es va dedicar a l'estudi de les psiconeurosis en especial a l'histèria, amb Charcot, amb qui descobreix que en estats hipnòtics els trastorns de tipus histèrics desapareixen. Freud comença a plantejar-se que en la persona hi hagin dos estats de consciència excloents:

1. Un que se'n adona del que viu
2. Un altre que ni se'n adona ni se'n recorda.
   

Cas d'una cura obtinguda mitjançant la hipnosis: Es tractava d'una mare que no tenia cap antecedent psiquiàtric, que es sentia incapaç d'alletar al seu fill recent nascut. Amb el primer fill, aquesta mare tampoc ho havia pogut lograr però Freud no havia pogut intervenir llavors.  A més de no tenir èxit amb la lactància, aquesta pacient vomitava tot aliment, no podia dormir i a més es sentia deprimida per la seva incapacitat d'alletar al seu fill. El psiquiatra va anar al seu domicili i va procedir a hipnotitzar-la mirant-la fíxament als ulls i induint-la al somni. En només tres minuts va lograr el seu intent. Mitjançant la hipnosis procedí a calmar tots els temors de la seva pacient i totes les sensacions que sentia físicament, pronunciant paraules estimulants i positives que tratàven de trasmètre-li la idea de estar curada i en perfectes condicions per alletar al nadó. Al dia següent, la dona experimentà una gran millora general que només va durar unes hores, en que van tornar els trastorns gàstrics. Per lo tant, a la segona visita del metje mostrà els mateixos síntomes del dia anterior, i Freud va dir que havia de recòrrer novament a la hipnosis però de forma més enèrgica. A partir de la tercera visita la pacient havia recuperat la salut i va poder continuar criant normalment al seu nadó durant vuit mesos fins que un tercer fill va tornar a presentar-li el mateix problema digestiu i les dificultats per alletar-lo; va tornar a sol·licitar els serveis d'en Freud. A partir de la segona sessió van desaparèixer tots els síntomes. Ni la pacient ni el seu marit volien reconèixer que la hipnosis pogués aconseguir més resultats que la pròpia força de voluntat. Segons Freud, el mecanisme psíquic que ocasiona aquest transtorn en les representacions o idees vinculades a una expectativa, que depenen de la importància del succés i la inseguretat sobre les expectatives, que Freud va denominar representacions contrastants penoses. Aquestes són tots els obstàculs negatius amb els que es pensa que pot topar per aconseguir els objectius desitjat, mecanisme que també es produeix en les fòbies.En les neurosis existeix una tendència a la depresió anímica que fan sorgir totes aquestes representacions com una general inclinació cap al pesimisme i la desconfiança del subjecte amb respecte al seu propi rendiment. Així es converteix en una voluntat contrària al que es desitja mentre la voluntat positiva queda immòbil, siguent aquesta una forma característica de la histèria. Freud qualificà a aquesta pacient com un cas d'histèria d'ocasió perqué es va manifestar degut a un motiu ocasional. el naixement del nadó, que va ser el que lo va produir els síntomes.

Elaborà un sistema psicològic, amb observacions autèntiques de les seves experiències clíniques i arriscades hipòtesis, que es va anomenar Psicoanàlisis.
Per a Freud, tant la neurosis com la psicòsis són pertorbacions causades per conflictes sexuals de la infància. El seu concepte de sexualitat és més ampli que el que es refereix als genitals; ell li'n diu Líbido i és equivalent al instint de vida.

Breuer, Freud i el Psicoanàlisis Freud i Breuer van ser íntims amics, i Breuer va tenir un paper importantíssim en la vida de Freud com figura paterna, aconsellant-lo en els diferents aspectes de la carrera que compartien. També el va recolzar econòmicament per que tingués el seu consultori com a metge particular, i finalement va ser el creador d'un mètode per el tractament de la histeria en el qual es basà Freud per crear la seva teoria del inconscient i el psicoanàlisis.

Breuer i Freud, com metges clínics, ja atenien a pacients amb trastorns psíquics, en especials a dones de la burgesia de Viena amb símptomes histèrics, però és a partir del tractament a Anna O. (pseudònim de Bertha Pappenheim per protegir la seva identitat) que Breuer desenvolupa els primers estudis sobre la patologia histèrica.

Entre el desembre de 1880 i el juny de 1882, Breuer tracta a Anna O., una jove de 21 anys amb anorèxia, paràlisi, una greu pertorbació del lleguatge i altres símptomes que apareixen després de la mort del seu pare i per la que és diagnosticada com histèrica.

El tractament consistia en induir a la pacient a un estat hipnòtic i persuadir-la a que recordés les circumstàncies prèvies a la primera aparició de cada un dels símptomes. D'aquesta manera, al sortir de l'estat hipnòtic, aquests símptomes histèrics anaven desapareixen un a un. Aquest tractament, realitzat dos vegades al dia, al que Anna O. anomenava “cura per paraula” i que Breuer denominpa mètode catàrtic, va tenir progresos i retrocessos en relació al vincle amorós imaginari que la pacient havia creat amb el seu doctor. Efectivament, Bertha, durant quasi els dos anys que va dura la seva atenció, va anar elaborant una transferència afectiva amb Breuer que provocava fluctuacions en els seus estats de millora i empitjorament d'acord a si el doctor estava present o no.

Finalment, Breuer descobró que els pacients histèrics no tenien dolències físiques sino que, en realitat, els seus símptomes eren resultat de l'acció permanent de certes experiències traumàtiques del passat que per la seva inadmissibilitat s'havien reprimit, tot i que no oblidat, i a més a més, que al lliberar aquests pensaments reprimits, exterioritzant-los i acceptant-los de manera conscient, els símptomes desapareixien.

A Breuer se li atribueix el concepte de que la percepció i la memòria són processos psíquics completament diferents, i d'haver desenvolupat una teoria de les alucinacions. Sense cap dubte, Breuer va ser un personatge de gran influència en el procés teòric de la psicologia, tot i haver sigut subestimada la seva influència en els conceptes de Freud.

A partir d'aquestes primeres experiències, Freud proposa el 1er esquema: La persona és una entitat que té una part conscient i una inconscient de la que no ens adonem però en forma part.

A aquesta part no en tenim un accès directe. La part conscient és una part molt petita comparada amb la inconscient. Per tenir-ne una idea de les proporcions podem utilitzar la metàfora de l'iceberg: la part que veiem de l'iceberg és la part conscient, que representa només 1/7 de tot l'iceberg, i les altres 6/7 parts són l'inconscient. 

 Una bona part del que ens passa als éssers humans està en la part inconscient; molt poques vegades aquesta part aflora. 

De manera que --> CONSCIENT/PRECONSCIENT/INCONSCIENT

Hi ha una petita franja de la qual la consciència se'n pot adonar i està formada per el mateiral que hi ha en el conscient. Aquesta franja s'anomena PRECONSCIENT. Si aquest aflorés massa en la consciència es podria un patir un desequilibri --> Mecanismes de defensa.

Aquests mecanismes de defensa són creacions que fa una part de nosaltres que ens protegeixen i que fanq ue no es produeixi un desequilibri psíquic.

Així, el model psicoanalític estudia la conducta del nostre interior.

Freud planteja moltes teories i les vol unir. 

Líbido, que sovint s'ha considerat que era expressió de l'energia sexual. Però quan Freud en parlava es referia a energia vital, bona part de la qual era sexual. Tant Carl G.Jung com Alfred Adler (ambdós psicoanalistes) s'acaben separant de les idees de Freud.

LÍBIDO + PRECONSCIENT -> TEORIA DE LA PERSONALITAT (engloba la idea del preconscient,inconscient,...)

--> ID/EGO/SUPEREGO

Freud feia molt s'ús dels somnis. Des del plantejament psicoanalític es deia que si un símptoma aflora a la consciència o algun del material clau relacionat amb el síntoma, aquest desapareixia: PRESA DE CONSCIÈNCIA

La persona recordava un record de l'inconscient: tenia lloc una catàrsi, el símptoma desapareixia. 

2on esquema (s.XX): l'evolució del primer esquema el porta al planteig del ID, EGO i SUPEREGO com algo innat, ve amb nosaltres de naixement, els desitjos, les pulsions, els impulsos...

ID (ALLÒ), principi de plaer--> Freud diu que aquesta part de la personalitat busca la satisfacció immediata del plaer. Aquesta entitat opera de forma innata des dels dos anys de vida; aquesta entitat sempre ens acompanyarà. 

EGO (JO), principi de realitat --> a partir dels dos anys, apareix amb la interacció del medi i l'altre entitat (a vegades no obtenim plaer immediat)

La necessitat de plaer (ID) pot quedar frustrada, el nen no entèn que s'ha de negociar amb la realitat, llavors és quan apareix aquest EGO. 

Aquestes dues entitats són realment egoistes. Freud tenia opinió No favorable dels nens "perversos polimorfos".

SUPERJO, apareix als 3 anys de vida, té en comte als altres, en el sentit de generar la veu de la consciència, sentiment de culpa, s'afegeix a la dinàmica interna.

Així tenim que el comportament humà= DINÀMICA 3 ELEMENTS + ELEMENTS conscients/inconscients.

Freud incorpora també a les seves teories la Teoria del desenvolupament psico-sexual per explicar determinats comportaments. El desenvolupament psicosexual té etapes que cal anar superant per arribar a una estabilitat del desencolupament psicosexual. Si una etapa no es supera, hi ha un encallament, una fixació que es veurà reflectida en el comportament humà. 

La primera fase es La fase oral i esta relacionada amb la funció oralalimentícia.
L’infant troba un plaer en l’acte de succionar i alimentar-se. La succió, a més, encara que no impliqui incorporació d’aliment- com per exemple succionar el xumet- és una primera via de descàrrega de les tensions del nen/a. La sensibilitat de la mare a les necessitats de l’infant serà important en aquesta fase. La “pèrdua del pit” es a dir, reconèixer que l’infant ja “s’ha fet un xic gran” i ja no li cal el pit o el xumet per tranquil.litzar-se pot ser viscut amb angoixa per alguns nens, depenent de com hagi après l’infant a regular-se i de la relació que hagi establert amb la mare.
La segona fase es La fase sàdica-anal i està relacionada amb la funció del control d’esfínters. L’infant, que fins ara no podia controlar aquesta part del seu cos, comença a experimentar que pot controlar el procés de micció i defecació. Però no és fàcil i requereix aprenentatge. El nen pot desenvolupar fantasies de ser un “nen dolent” o un “nen brut”, començar a relacionar aquestes zones erògenes amb “quelcom dolent o fastigós”.
Pot utilitzar aquest control per fer enfadar als pares etc. El conflicte amb els pares per aquest aprenentatge pot viure’s amb agressivitat. Per això es parla de fase sàdica-anal. 
La tercera etapa és la fase fàl.lica: L’infant descobreix els genitals, la diferència dels sexes. Es l’etapa de “jugar a metges” etc. El nen pot masturbar-se i sentir por o culpabilitat per fer-ho. En aquesta fase té lloc el celebrat “complex d’Èdip” i “complex d’Electra”. El complex d’Èdip o d’Electra (Èdip pels nens, Electra per les nenes), esdevé entre els 3 i 5
anys de vida, quan l’infant comença a descobrir la relació triangular. Es a dir que el seu món no l’ocupa només la relació mare-fill/a sinó que hi han altres persones molt importants també, com el pare. L’infant pot sentir gelosia d’aquest pare que es posa al mig de la mare i ell. Pot sentir que està molt enfadat amb aquest pare, fins i tot pot tenir sentiments
destructius vers ell. Tanmateix el nen s’adona que també estima molt aquest pare i que no pot pas odiar a aquell que també estima tant. El nen en el seu procés de fer-se gran, s’adonarà que la mare té una relació íntima i especial amb el pare i que ell, haurà d’abandonar al ritme d’anarse fent gran aquesta relació tan unida i física amb la mare. En el cas de la nena és molt semblant. Tanmateix Freud va veure que les nenes necessitaven i volien provocar “l’admiració” del pare. I que la mare era percebuda, a vegades, com una competidora en l’atenció masculina. El conflicte també emergeix perquè no es poden tenir sentiments negatius vers la mare que és l’objecte d’amor primordial. Les nenes, al fer-se grans, ja no desitjaran l’aprovació i admiració paterna. Tan nens com nenes, a l’adolescència, es giraran vers noves figures amb qui canalitzar la necessitat d’amor i tendresa que inclourà la dimensió física i sexual.
Període de latència: Cap a l’edat de 6/7 anys, l’infant s’adona que les qüestions sobre el sexe no són de “bona educació”. Dirigeix la seva atenció cap a altres coses i no vol sentir a parlar d’això. Es l’època que els nens juguen amb nens i les nenes amb nenes i s’enfaden si els hi parlen de novies etc.
Finalment esdevé la fase genital. A la pubertat reapareix l’interès per la sexualitat que ja es comença a orientar cap a la seva finalitat reproductiva i ja té connotacions pròpies d’una sexualitat adulta. En la recerca de l’objecte sexual, el tipus de vinculació afectiva que s’ha tingut amb els pares pot jugar un paper important.

Una teoria més per explicar el comportament humà: Freud parla dels mecanismes de defensa (del Jo creats per el Jo) per protegir l'estabilitat psíquica de l'humà. Ens defensen el material inconscient a la consciència del que això podia causar. 
Teràpia del joc-> Melanie Klein, a través del qual els nen manifesten elements inconscients. 
La fortalesa buida -> explicació de l'autisme, relació mare-fill, "madres nevera", ha sigut demostrat com a fals. 



MECANISMES DE DEFENSA: la pròpia filla de Freud, Anna, al 1966 proposà un llistat de 9 tipus de mecanismes de defensa que desenvolupa l'EGO, per tal de manejar l'ansietat, prevenir la seva aparició i preservar l'equilibri psíquic. 

1.  Repressió (o defensa): Manté els impulsos inacceptables de l’ID fora de la consciència. És a dir, permet que aquests no aflorin a la consciència ja que sinó provocarien una gran despesa d’energia ja que el “jo” no seria capaç de manejar-los.

2. Negació: mecanisme relativament simple que consisteix a negar-se a creure un esdeveniment, fet, acte, etc. Igual que la repressió, es tracta de mantenir fora de la consciència qüestions que la persona no es veu amb cor d’afrontar.

3. Projecció: mecanisme a partir del qual atribuïm als altres els propis impulsos i desitjos per tal d’ocultar-nos-els. La persona descarrega els seus impulsos alhora que també se’ls oculta a si mateix.

4.  Racionalització: La persona redueix la seva ansietat trobant una excusa o una explicació per tal d’assumir una realitat que li resulta inacceptable.

5.  Intel·lectualització: Aquest mecanisme consisteix a intentar donar una explicació racional als sentiments.

6.  Formació reactiva: Es tracta de protegir-se contra l’alliberament d’un impuls inacceptable posant èmfasi en el seu oposat. Dit de forma simple, comportar-se contràriament a com ho faríem normalment.

7. Regressió: Mecanisme a través del qual la persona experimenta una involució a etapes del desenvolupament psicosexual. Aquest mecanisme actua davant de dificultats per afrontar una amenaça

8. Desplaçament: Consisteix a canviar l’objectiu d’un impuls, d’aquesta manera es redueix l’ansietat. És tracta de pagar amb els altres alguna cosa que ens ha passat i que no té relació amb ells. Per exemple parlant-los  malament ja que estem enfadats perquè hem suspès l’examen.

9. Sublimació: Mecanisme que fa que un impuls perillós, sigui transformat en un comportament madur i acceptable. És una forma de donar una sortida constructiva (en benefici propi i dels altres)  a determinats impulsos o emocions.

PRÀCTICA: aquesta pràctica consisteix en donar sortides constructives i destructives a cada pecat capital.  La pràctica la vaig realitzar amb la meva companya Jacqueline Lozano.

+ CONSTRUCTIVA

-  DESTRUCTIVA

1.      Ira:

-       + Et suspenen un treball i canalitzes la ira tornar a fer el millor del món.

-       - T’enfades amb la teva germana i vas al seu armari i l’hi estripes tota la roba.

2.      Luxúria:

-       + Canalitzar-ho amb la teva parella.

-       -  Convertir-te en un violador.

3.      Gula:

-        +Menjar sa i intentar medir-te.

-       - Bulímia.

4.      Peresa:

-      +  Descansar però després obligar-te a fer algo.

-      -  Estar tot el dia al llit o al sofà veient la televisió.

5.      Supèrbia.

-        +Superar-te a tu mateix.

-        -Sentir-te superior als altres i trepitjar-los per sentir-te bé.

6.      Enveja:

-        +Admirar a algú millor que tu i voler ser com ell.

-       - Trepitjar a aquesta persona per ser millor que ella.

7.      Avarícia:

-        +Ajustar els teus objectius amb el teu poder adquisitiu (per exemple en comptes de   comprar-te una casa et compres un pis).

-Arribar a robar per tenir més.

Altres..
Tristesa:

-       + Composar una cançó.

-        -Caure en depressió.

9.      Vergonya:

-        +Apuntar-te a teatre per aconseguir perdre-la.

-        -No relacionar-te amb ningú ni tenir amics.

10.   Culpabilitat:

-        +Posar-hi remei i demanar perdó.

-        -No acceptar la teva culpa i tirar la culpa als altres.

11.   Humiliació:

+A una persona la porten a un programa de televisió perquè mai s’arregla i la humilien:

-        A partir d’ara s’arreglarà perquè no l’hi tornin a fer i se’n adonen que tenen raó.

-  En comptes d’adonar-se’n ara encara s’arreglarà menys.

REFLEXIÓ:
Al principi de la pràctica, quan es va proposar el què haviem de fer, no ho vaig entendre molt bé i em semblava que seria bastant pesat, però desprès amb la col·laboració de la meva companya i pensant en el que el professor ens deia em vaig adonar que no era tal i com jo em pensava. 
Penso que els mecanismes de defensa és un tema interessant en tant a lo que estem estudiant i també per la nostra vida persona, ja que m'he adonat que els fem servir cada dia sense saber-ho. 

Pràctica 3: Distorsions cognitives

L'altre dilluns a classe del professor Ernest Luz, vam tractar el tema de les distorsions cognitives.

Vam introduir la classe recordant moviments de la psicologia com:

• L'estructuralisme de Wundt el qual es preocupava de com estava format el cervell.
• El funcionalisme de W.James que volia saber com funcionava el cervell.
• El condicionament clàssic o responent de Paulov que era el mecanisme més simple pel qual els éssers vius poden aprendre relacions entre estímuls i canviar la seva conducta en conformitat amb això. 

• El conductisme de Watson que es dedica a estudiar la conducta perceptible del ésser humà.
• El condicionament operant de Skinner el qual a partir de l'esquema ESTÍMUL-RESPOSTA-CONSEQÜÈNCIA pot arribar a modificar i predir la conducta de certs animals.

Després d'aquest petit resum-introducció sobre el que vam parlar el dilluns anterior, l'Ernest passa a explicar el cognitivisme. 

La psicologia cognitiva és aquella que estudia els processos del pensament, l'elaboració d'informació d'idees, apel·lant a aquestes elaboracions, percepcions i el seu procesament COGNICIONS. Està íntimament unida a la psicologia de la percepció i a la psicologia experimental. El model cognitiu apareix com una nova evolució de paradigmes respecte a la visió del home. El conductista aportava el paradigma de l'home rata i així es convertia en "científica". Posteriorment apareix el paradigma de l'ordinador que és el cognitiu: l'home emmagatzema informació i la procesa. 

En aquest cognitivisme trobem a A. Ellis i A. T. Beck. 

Aaron T. Beck inicia el desenvolupament de la que va denominar "Terapia Cognitiva" a principis de la dècada dels seixanta, concretament al 1962, com una psicoteràpia per a la depressió breu i orientada al present. El model coincidia amb el concepte de la mediació cognitiva proposat per Albert Ellis en 1956.

Cites de Ellis i de Beck: 

"La Teràpia Cognitiva està basada en el model cognitiu que postula que les emovions i les conductes de les persones estàn influides per la seva percepció de les experiències o events. No es una situació la que determina lo que una persona sent, sinó més bé la forma en que aquesta persona interpreta la situació" ... "Per lo tant, la forma en que es senten les persones està associada a la forma en que interpreten i pensen sobre una situació. La situació per ella mateixa no determina directament com es senten; la seva resposta emocional està mesurada per la seva percepció de la situació.

En altres paraules, les teràpies cognitives es basen en: 

1. Les persones no són simples receptors dels estímuls ambientals, sino que construeixen activament la seva realitat
2. La cognició es mediadora entre els estímuls i les respostes, que poden ser: cognitives, emotives o conductuals.
3. Les persones poden accedir als seus continguts cognitius
4. La modificació del procesament cognitiu de la informació (sistemes d'atribució, creencies, esquemes, etc) és central en el procés de canvi.
   

Ellis i Beck eixamplen l'estudi de la psicologia. La psicologia s'ha d'ocupar de tota la conducta: pensar i sentir també formen part d'aquesta conducta. 

El model cognitivista que abans de donar una resposta a l'estímul, passa per un filtre personal, diferent. Aquest filtre personal dona respostes diferents. Les experiències, el nostre entorn condiciona a forma com ens comportem. 

Si el condicionament intervenia en la conducta, el cognitivisme ara intervé en el pensament i en els sentiments. 

ESQUEMA COGNITIVISTA: PENSAR-SENTIR-FER (RELACIONATS)

Ellis i Beck comencen a analitzr les formes de pensar de la gent i els tipus de distorsions cognitives.  

Les distorsions cognitives

Davant d'un esdeveniment activador (com pot ser: el meu amant m'ha deixat), apareixen uns pensaments i creences (no puc estar sense ell, sóc una perdedora en la vida,...) i unes conseqüències emocionals i conductuals (em sento trista, no menjo, fumo, bec, no vaig a la feina). 

Els pacients tendeixen a cometre persistents errors en la seva forma de pensar. Amb freqüència s'observa una desviació negativa sistemàtica en la forma de processar el coneixement en els pacients que pateixen un trastorn psicològic. 

Les distorsions cognitives són esquemes equivocats d'interpretar els fets que generen múltiples conseqüències negatives, com ara: 

• alteracions emocionals fruit de la creença perjudicial en els pensaments negatius
• conflictes en les relacions amb els altres a partir de les interpretacions errònies que es generen
• en la forma de veure la vida, que pot esdevenir simplista i negativa

Hi ha diferents tipus de distorsions cognitives:

1. Generalització excessiva: prenc casos aïllats i generalitzo la seva validesa a tota la resta.
2. Abstracció selectiva: enfoco exclusivament certs aspectes, usualment negatius, d'un esdeveniment o una persona i excloc la resta de característiques.
3. Polarització o pensament del tot o res: interpreto els esdeveniments i les persones en terme absoluts- sempre, mai, ningú...
4. Desqualificació d'allò positiu: desestimo experiències positives per raons arbitràries
5. Lectura del pensament: pressuposu les intencions dels altres
6. Endevinar el futur: predic o profetitzo el resultat d'esdeveniments abans que es donin
7. Magnificació o minificació: sobreestimo o subestimo esdeveniments o persones
8. Raonament emocional: formulo arguments basats en com em sento i no en elements racionals
9. Etiquetar erròniament: assigno un nom a alguna cosa en lloc de descriure una conducta de manera objectiva. L'etiqueta acostuma a ser absoluta, innalterable i amb connotacions de prejudici. 
10. Autoinculpació: em faig responsable i culpable de qüestions diverses , sense ser-ne)
11. Personalització: assumeixo que jo mateix o d'altres han causat determinades coses directament.
12. Imperatiu categòric: m'imposo a mi mateix que hauria de fer quelcom o que ho he de fer, o que no ho  hauria d'haver fet. 

Pràctica: posar dos exemples de cada distorsió cognitiva. 

Aquesta pràctica la vaig portar a terme amb els meus companys Leila Isach i Cristian Jiménez. 

1) Generalització excessiva:

• Ets conscient de que caus malament a una persona de la teva classe. Per tant, fas la generalització de que segurament caus malament a tota la classe.
• En la teva vida amorosa vas estar amb un noi que et va mentir en tot. Quan ho deixes amb aquest noi desconfies de tots els nois que se't apropen pensant que tampoc et seràn sincers.

2) Abstracció selectiva

• Un jugador de futbol fa una jugada malament però durant tot el partit es mostra molt receptiu i col·laborador amb l'equip. Els companys només li recordaràn la jugada que va fer malament i de tota la resta del partit que va fer bé ningú se'n recordarà.
• Fas un exàmen tipu test i quan surts en donen la resposta correcta d'una de les preguntes. Saps que l'has fallat i et capfiques en el fet de que has fallat una pregunta; ignores el fet de que les altres les has fet bé. 

3) Polarització o pensament tot o res

• Faig un treball de tecnologia i no em surt com la professora esperava. Penso que sempre m'equivoco en tot, que no faig res bé.
• La meva mare no em fa cas, llavors penso que tothom passa de mi. 

4) Desqualificació d'allò positiu

• Trec bona nota a l'exàmen però no ho valoro ja que crec que m'ha suposat poc esforç preparar-me'l
• T'agafen a la feina que feia temps que volies però no ho valores com ho tindries que fer ja que t'has traslladat i vius una mica més lluny del que vivies abans.

5) Lectura del pensament

• Un noi li compra a la seva xicota un regal a la seva xicota i abans de donar-li o veura la seva reacció ja pensa que no li agradarà
• El teu ex s'apropa a parlar-te a l'hora del pati. De seguida creus que el teu xicot pensarà malament d'aquesta situació.

6) Endevinar el futur

• Pensar que quan acabi la carrera no trobaré feina d'allò que m'agrada
• Pensar que avui quan arribi a la Universitat, em faran un exàmen sorpresa.

7) Magnificació o minimització

• Em xiulen pel carrer, doncs, sóc guapíssim i ningú ho és més que jo
• Un noi de classe em demana el meu telèfon i crec que vol tenir una relació amb mi

8) Raonament emocional

• Com estic trista i desanimada ningú voldrà estar amb mi
• Com em sento molt bé, fantàstica i positiva sento que el món es ideal

9) Etiquetar erròniament

• Veig una noia que és rossa, directament penso que serà tonta
• Una persona gran veu un noi jove que vesteix amb els pantalons caiguts, gorra de costat, samarretes amples,... pensa: "Segurament es droga"

10) Autoinculpació

• Els teus pares es separen i creus directament que aquest fet és culpa teva
• El teu novio et deixa i penses que és per tu, perquè has fet algo malament. 

11) Personalització

• Somio que al meu pare li dona un atac de cor. Això passa i em penso que ha estat culpa del fet que jo hagi somiat això
• Penso que suspendré. Suspenc i penso que ha passat pel fet que ho he pensat.

12) Imperatiu categòric

• Hauria d'haver estudiat en contes de sortir i no ho he fet. Doncs em sento malament. 
• He de fer els deures i m'aixeco del sofa perquè ja he mirat massa la televisió. M'imposo el fet de fer els deures i estudiar.

REFLEXIÓ DE LA PRÀCTICA: 

Penso que aquesta pràctica és molt interessant ja que aquestes distorsions de les que parla el cognitivisme, són molt comunes entre nosaltres, tots experimentem distorsions cognitives al llarg de la nostra vida sense adonar-nos. 

Tinc que admetre que hi ha certes distorsions que en el meu equip de treball ens van causar una confusió considerable, ja que n'hi habia que s'assimilàven molt. Tot i això vam intentar fer-ho lo millor que vam poder. 

Crec que si aprofundíssim més en aquestes distorsions, podriem tenir un millor coneixement i així no les confondriem, ja que, segurament el coneixement d'aquestes distorsions ens serà necessari en la nostra futura professió com a psicòlegs (esperem que sigui així). 

 

Pràctica 2: Dessensibilització sistemàtica

INTRODUCCIÓ:

A la primera sessió vam parlar de l'estructuralisme de Wundt al 1879. Aquest estructuralisme es preocupava de com estava format el cervell.

Uns quants anys més tard apareix, a finals del S.XIX, el corrent de'n William James, complementari amb el de Wundt. Aquest corrent s'anomena funcionalisme i preten repondre a la pregunta “Com funciona el cervell?”, “Com funcionen els processos psicològics o mentals?”

La psicologia en aquesta època encara es defineix com l'estudi dels estats de consciència.

La psicoanàlisi apareix a finals del S.XIX principis del S.XX. Freud publica La interpretació dels somnis en aquest període.

Una de les figures capdalts següents serà John Watson, que portarà un corrent anomenat conductisme.

Watson repudia el fet de que es puguin estudiar els continguts mentals; per tant, la psicologia s'ha d'ocupar únicament del comportament que es pot percebre, mesurar, veure,... Ens fixarem en què fa la persona, com ho fa, amb quina freqüència ho fa, és a dir, observarem la conducta manifesta.

Watson publica un article que assenta les bases del conductisme que el tracta com una nova mirada de la psicologia, de l'estudi del comportament humà. Aquesta obra s'anomena “Perquè sóc un psicòleg conductista”, 1913.

http://www.youtube.com/watch?v=0FKZAYt77ZM&feature=related 

El condicionament clàssic és el mecanisme més simple pel qual els éssers vius poden aprendre relacions entre estímuls i canviar la seva conducta en conformitat amb això

Des que, per casualitat, Ivan Petrovich Pavlov descobrí que els gossos eren capaços d'anticipar l'administració de menjar quan s'associava aquest amb un estímul suposadament neutre, va començar a estudiar i a dur a terme investigacions sobre el condicionament clàssic. Pavlov, de fet, el que havia fet era ficar als seus gossos uns tubs acabats en ampolles per tal de controlar el nivell de salivació dels gossos quan els portava el menjar. Al portar-los el menjar sempre a la mateixa hora, va descobrir que els gossos començaven a salivar quan aquesta hora estava propera, malgrat que no els portara el menjar. Amb això, va demostrar que les conductes venien determinades per estímuls, i que la majoria d'aquests estímuls en el seu origen eren innats.

Tant Pavlov com Watson seguiren el esquema ESTÍMUL-RESPOSTA.

L'estímul incondicionat genera una resposta incondicionada de forma natural

L'estímul condicionat porta una resposta condicionada i de forma no natural.

ESTÍMUL-RESPOSTA: Watson ho fa servir per explicar les fòbies. Vol saber com es creen les fòbies. Per exemple NEN+SOROLL ESTRIDENT+PELUXE= POR PROVOCADA PER ESTÍMUL. Aquesta por es diferent de les pors evolutives, aquelles que tenim de forma natural segons l'etapa de la nostra vida (por a la foscor, crisi dels 40,...)

Condicionament operant (ESTÍMUL-RESPOSTA-CONSEQÜÈNCIA)

Skinner dota a la psicologia d'un vocabulari tècnic que no té cap altre ciència i que no té psicologia popular. Determina amb més rigor i més precisió allò del que està parlant i estudiant. Afegeix termes tècnics que per primera vegada té la psicologia. Aquests termes no els comparteix amb cap altre ciència. Al esquema de Skinner, (Estímul-Resposta-Conseqüpencia), segons la conseqüència, la resposta es produirà amb més o menys freqüència.

Skinner condicionava als ratolins o als coloms a que apretessin un botò per tal de obtenir menjar.

L'Ernest ha continuat la classe parlant de la  Mary Cover Jones, la qual es va interessar, en els seus temps, a fer desaparèixer les fòbies de les persones i del qual ens ha servit per poder fer la pràctica d'avui: el mètode de Desensibilització Sistemàtica.

S'adjudica a Mary Cover Jones (1924), estudiant i col·laboradora de Watson, la primera aplicació verdadera de la terapia conductual.
La terapia conductual s'ha desenvolupat, en part, com una reacció contra el tractament psicodinàmic i una alternativa a ell mateix. Segons la Mary, si les fòbies s'aprenen s'han de poder desaprendre de forma progressiva i sistemàtica amb uns estímuls de forma que es descondiciona la por: TÈCNICA CONDUCTISTA.

Dessensibilacio sistemàtica per acabar amb les fòbies

La desensibilizació sistemàtica va ser desenvolupada per Wolpe al 1958 i és una técnica dirigida a reduir les respostes d'ansietat i a eliminar les conductes motores d'evitació.  La dessensibilització sistemàtica és un mètode terapèutic basat en principis conductistes i en particular en el contracondicionament. Aquest mètode va ser utilitzat per la Mary Cover Jones per la superació de fòbies. Es tracta d'aconseguir que el subjecte doni respostes noves i adaptatives a estímuls que anteriorment provocaven en ell respostes no desitjades. Les fases fonamentals d'aquesta tècnica són les següents: 

• El terapeuta estableix una jerarquia de situacions relatives al objecte fòbic, ordenades de menor a major intensitat
• S'entrena al subjecte en una resposta antagònica a la ansietat, egenralment aquesta resposta és la relaxació muscular
• Se li va presentant al subjecte la sèrie de situacions que li produeixen ansietat començant per la de menor intensitat. Quan el subjecte ja no respon davant d'ella amb la resposta d'ansietat  sino amb la contraria de relaxació es passa a la immediatament superior i així successivament fins que el pacient ja no mostra ansietat en cap de les presentacions de l'objecte fòbic.

__________________________________________________________________________________

PRÀCTICA DE DESSENSIBILITZACIÓ SISTEMÀTICA PER ACABAR AMB LA FÒBIA QUE TÉ UN NEN PETIT A PUJAR EN AUTOBÚS:  

Aquesta pràctica la he fet amb la Paula Galán. 

Davant del cas d'un nen que un dia veu a la televisió un accident d'autobús amb morts, presenta la fòbia a pujar en un autobús. La Paula i jo hem fet la dessensibilització sistemàtica d'aquesta fòbia que té el nen:   

1. Primer de tot mostrarem al nen uns dibuixos o unes imatges on apareguin una sèrie de persones pujades a un autobús i es mostri com arriben al seu destí sense que hi hagi cap accident. Un exemple pot ser aquest: http://www.youtube.com/watch?v=dWwcT6WsNwc
2. En segon lloc portarem al nen a una parada d'autobusus de forma que constantment arriben autobusus plens de gent que no ha patit cap mal i arriben en bones condicions al seu destí.
3. En tercer lloc farem que el nen observi com la mare puja a l'autobús i torna sana i salva.
4. Seguidament, mentres el bus està parat el pare o la mare entrarà amb ell i surtirà amb la finalitat de que el nen es situi i s'acostumi.
5. En cinquè lloc la mare procedirà a ensenyar-li els sistemes de seguretat que té el bus, així com el botó d'emergència, el cinturó de seguretat,...
6. En sisè lloc farem que el nen puji sense la seva mare però en aquest cas ho farà amb l'autobús en repòs a l'estació.
7. Després, farem que el nen puji acompanyat del pare o de la mare, (el nen a les cames del que l'acompanya), fins a la parada següent.
8. En vuitè lloc, farem el mateix recorregut que abans però amb el nen al seient del costat de la seva mare o pare.
9. En penútim lloc el nen pujarà acompanyat del seu pare o la seva mare, sentats de costat, durant un camí llarg, d'unes 5 o 6 parades.
10. Per finalitzar, el nen anirà d'excursió am la classe sense els seus pares. El trajecte  serà bastant llarg, de quasi una hora.
    
    
    
    
    REFLEXIÓ: Donat que l'Ernest ens va donar dos casos a escollir, un d'una nena que a causa de la picada d'una abella habia desenvolupat una fòbia a aquestes abelles i el d'un nen que va observar unes imatges a la televisió d'un accident en autobús i desenvolupa una fòbia als autobusus, la Paula i jo vam escollir la segona. No vam estar gaire temps pensant-ho, simplement vam anar per feina ja que ens era igual escollir-ne un que un altre. Tot i així crec que a l'hora de aplicar-ho en un cas real, com si nosaltres fòssim psicòlegs ens caldrien més passos detinguent-nos més en cada pas i observant la reacció del nen o de la nena en cada cas. Tot i aixó crec que la pràctica ha estat enriquidora ja que ens permet posar-nos una mica en el paper de psicòleg.