Introducció: Sigmund Freud (finals del s. XIX)
Neix a Viena l'any 1856 i és metge als 25 anys. Des de molt jove exerceix la seva professió i s'interessa en la Neuropatologia i el funcionament del cervell.
Estudi de les psiconeurosis:
Després es va dedicar a l'estudi de les psiconeurosis en especial a l'histèria, amb Charcot, amb qui descobreix que en estats hipnòtics els trastorns de tipus histèrics desapareixen. Freud comença a plantejar-se que en la persona hi hagin dos estats de consciència excloents:
Un que se'n adona del que viu
- Un altre que ni se'n adona ni se'n recorda.
Cas d'una cura obtinguda mitjançant la hipnosis: Es tractava d'una mare que no tenia cap antecedent psiquiàtric, que es sentia incapaç d'alletar al seu fill recent nascut. Amb el primer fill, aquesta mare tampoc ho havia pogut lograr però Freud no havia pogut intervenir llavors. A més de no tenir èxit amb la lactància, aquesta pacient vomitava tot aliment, no podia dormir i a més es sentia deprimida per la seva incapacitat d'alletar al seu fill. El psiquiatra va anar al seu domicili i va procedir a hipnotitzar-la mirant-la fíxament als ulls i induint-la al somni. En només tres minuts va lograr el seu intent. Mitjançant la hipnosis procedí a calmar tots els temors de la seva pacient i totes les sensacions que sentia físicament, pronunciant paraules estimulants i positives que tratàven de trasmètre-li la idea de estar curada i en perfectes condicions per alletar al nadó. Al dia següent, la dona experimentà una gran millora general que només va durar unes hores, en que van tornar els trastorns gàstrics. Per lo tant, a la segona visita del metje mostrà els mateixos síntomes del dia anterior, i Freud va dir que havia de recòrrer novament a la hipnosis però de forma més enèrgica. A partir de la tercera visita la pacient havia recuperat la salut i va poder continuar criant normalment al seu nadó durant vuit mesos fins que un tercer fill va tornar a presentar-li el mateix problema digestiu i les dificultats per alletar-lo; va tornar a sol·licitar els serveis d'en Freud. A partir de la segona sessió van desaparèixer tots els síntomes. Ni la pacient ni el seu marit volien reconèixer que la hipnosis pogués aconseguir més resultats que la pròpia força de voluntat. Segons Freud, el mecanisme psíquic que ocasiona aquest transtorn en les representacions o idees vinculades a una expectativa, que depenen de la importància del succés i la inseguretat sobre les expectatives, que Freud va denominar representacions contrastants penoses. Aquestes són tots els obstàculs negatius amb els que es pensa que pot topar per aconseguir els objectius desitjat, mecanisme que també es produeix en les fòbies.En les neurosis existeix una tendència a la depresió anímica que fan sorgir totes aquestes representacions com una general inclinació cap al pesimisme i la desconfiança del subjecte amb respecte al seu propi rendiment. Així es converteix en una voluntat contrària al que es desitja mentre la voluntat positiva queda immòbil, siguent aquesta una forma característica de la histèria. Freud qualificà a aquesta pacient com un cas d'histèria d'ocasió perqué es va manifestar degut a un motiu ocasional. el naixement del nadó, que va ser el que lo va produir els síntomes.
Elaborà un sistema psicològic, amb observacions autèntiques de les seves experiències clíniques i arriscades hipòtesis, que es va anomenar Psicoanàlisis.
Per a Freud, tant la neurosis com la psicòsis són pertorbacions causades per conflictes sexuals de la infància. El seu concepte de sexualitat és més ampli que el que es refereix als genitals; ell li'n diu Líbido i és equivalent al instint de vida.
Breuer, Freud i el Psicoanàlisis Freud i Breuer van ser íntims amics, i Breuer va tenir un paper importantíssim en la vida de Freud com figura paterna, aconsellant-lo en els diferents aspectes de la carrera que compartien. També el va recolzar econòmicament per que tingués el seu consultori com a metge particular, i finalement va ser el creador d'un mètode per el tractament de la histeria en el qual es basà Freud per crear la seva teoria del inconscient i el psicoanàlisis.
Breuer i Freud, com metges clínics, ja atenien a pacients amb trastorns psíquics, en especials a dones de la burgesia de Viena amb símptomes histèrics, però és a partir del tractament a Anna O. (pseudònim de Bertha Pappenheim per protegir la seva identitat) que Breuer desenvolupa els primers estudis sobre la patologia histèrica.
Entre el desembre de 1880 i el juny de 1882, Breuer tracta a Anna O., una jove de 21 anys amb anorèxia, paràlisi, una greu pertorbació del lleguatge i altres símptomes que apareixen després de la mort del seu pare i per la que és diagnosticada com histèrica.
El tractament consistia en induir a la pacient a un estat hipnòtic i persuadir-la a que recordés les circumstàncies prèvies a la primera aparició de cada un dels símptomes. D'aquesta manera, al sortir de l'estat hipnòtic, aquests símptomes histèrics anaven desapareixen un a un. Aquest tractament, realitzat dos vegades al dia, al que Anna O. anomenava “cura per paraula” i que Breuer denominpa mètode catàrtic, va tenir progresos i retrocessos en relació al vincle amorós imaginari que la pacient havia creat amb el seu doctor. Efectivament, Bertha, durant quasi els dos anys que va dura la seva atenció, va anar elaborant una transferència afectiva amb Breuer que provocava fluctuacions en els seus estats de millora i empitjorament d'acord a si el doctor estava present o no.
Finalment, Breuer descobró que els pacients histèrics no tenien dolències físiques sino que, en realitat, els seus símptomes eren resultat de l'acció permanent de certes experiències traumàtiques del passat que per la seva inadmissibilitat s'havien reprimit, tot i que no oblidat, i a més a més, que al lliberar aquests pensaments reprimits, exterioritzant-los i acceptant-los de manera conscient, els símptomes desapareixien.
A Breuer se li atribueix el concepte de que la percepció i la memòria són processos psíquics completament diferents, i d'haver desenvolupat una teoria de les alucinacions. Sense cap dubte, Breuer va ser un personatge de gran influència en el procés teòric de la psicologia, tot i haver sigut subestimada la seva influència en els conceptes de Freud.
A partir d'aquestes primeres experiències, Freud proposa el 1er esquema: La persona és una entitat que té una part conscient i una inconscient de la que no ens adonem però en forma part.
A aquesta part no en tenim un accès directe. La part conscient és una part molt petita comparada amb la inconscient. Per tenir-ne una idea de les proporcions podem utilitzar la metàfora de l'iceberg: la part que veiem de l'iceberg és la part conscient, que representa només 1/7 de tot l'iceberg, i les altres 6/7 parts són l'inconscient.
Una bona part del que ens passa als éssers humans està en la part inconscient; molt poques vegades aquesta part aflora.
De manera que --> CONSCIENT/PRECONSCIENT/INCONSCIENT
Hi ha una petita franja de la qual la consciència se'n pot adonar i està formada per el mateiral que hi ha en el conscient. Aquesta franja s'anomena PRECONSCIENT. Si aquest aflorés massa en la consciència es podria un patir un desequilibri --> Mecanismes de defensa.
Aquests mecanismes de defensa són creacions que fa una part de nosaltres que ens protegeixen i que fanq ue no es produeixi un desequilibri psíquic.
Així, el model psicoanalític estudia la conducta del nostre interior.
Freud planteja moltes teories i les vol unir.
Líbido, que sovint s'ha considerat que era expressió de l'energia sexual. Però quan Freud en parlava es referia a energia vital, bona part de la qual era sexual. Tant Carl G.Jung com Alfred Adler (ambdós psicoanalistes) s'acaben separant de les idees de Freud.
LÍBIDO + PRECONSCIENT -> TEORIA DE LA PERSONALITAT (engloba la idea del preconscient,inconscient,...)
--> ID/EGO/SUPEREGO
Freud feia molt s'ús dels somnis. Des del plantejament psicoanalític es deia que si un símptoma aflora a la consciència o algun del material clau relacionat amb el síntoma, aquest desapareixia: PRESA DE CONSCIÈNCIA
La persona recordava un record de l'inconscient: tenia lloc una catàrsi, el símptoma desapareixia.
2on esquema (s.XX): l'evolució del primer esquema el porta al planteig del ID, EGO i SUPEREGO com algo innat, ve amb nosaltres de naixement, els desitjos, les pulsions, els impulsos...
ID (ALLÒ), principi de plaer--> Freud diu que aquesta part de la personalitat busca la satisfacció immediata del plaer. Aquesta entitat opera de forma innata des dels dos anys de vida; aquesta entitat sempre ens acompanyarà.
EGO (JO), principi de realitat --> a partir dels dos anys, apareix amb la interacció del medi i l'altre entitat (a vegades no obtenim plaer immediat)
La necessitat de plaer (ID) pot quedar frustrada, el nen no entèn que s'ha de negociar amb la realitat, llavors és quan apareix aquest EGO.
Aquestes dues entitats són realment egoistes. Freud tenia opinió No favorable dels nens "perversos polimorfos".
SUPERJO, apareix als 3 anys de vida, té en comte als altres, en el sentit de generar la veu de la consciència, sentiment de culpa, s'afegeix a la dinàmica interna.
Així tenim que el comportament humà= DINÀMICA 3 ELEMENTS + ELEMENTS conscients/inconscients.
Freud incorpora també a les seves teories la Teoria del desenvolupament psico-sexual per explicar determinats comportaments. El desenvolupament psicosexual té etapes que cal anar superant per arribar a una estabilitat del desencolupament psicosexual. Si una etapa no es supera, hi ha un encallament, una fixació que es veurà reflectida en el comportament humà.
La primera fase es La fase oral i esta relacionada amb la funció oralalimentícia.
L’infant troba un plaer en l’acte de succionar i alimentar-se. La succió, a més, encara que no impliqui incorporació d’aliment- com per exemple succionar el xumet- és una primera via de descàrrega de les tensions del nen/a. La sensibilitat de la mare a les necessitats de l’infant serà important en aquesta fase. La “pèrdua del pit” es a dir, reconèixer que l’infant ja “s’ha fet un xic gran” i ja no li cal el pit o el xumet per tranquil.litzar-se pot ser viscut amb angoixa per alguns nens, depenent de com hagi après l’infant a regular-se i de la relació que hagi establert amb la mare.
La segona fase es La fase sàdica-anal i està relacionada amb la funció del control d’esfínters. L’infant, que fins ara no podia controlar aquesta part del seu cos, comença a experimentar que pot controlar el procés de micció i defecació. Però no és fàcil i requereix aprenentatge. El nen pot desenvolupar fantasies de ser un “nen dolent” o un “nen brut”, començar a relacionar aquestes zones erògenes amb “quelcom dolent o fastigós”.
Pot utilitzar aquest control per fer enfadar als pares etc. El conflicte amb els pares per aquest aprenentatge pot viure’s amb agressivitat. Per això es parla de fase sàdica-anal.
La tercera etapa és la fase fàl.lica: L’infant descobreix els genitals, la diferència dels sexes. Es l’etapa de “jugar a metges” etc. El nen pot masturbar-se i sentir por o culpabilitat per fer-ho. En aquesta fase té lloc el celebrat “complex d’Èdip” i “complex d’Electra”. El complex d’Èdip o d’Electra (Èdip pels nens, Electra per les nenes), esdevé entre els 3 i 5
anys de vida, quan l’infant comença a descobrir la relació triangular. Es a dir que el seu món no l’ocupa només la relació mare-fill/a sinó que hi han altres persones molt importants també, com el pare. L’infant pot sentir gelosia d’aquest pare que es posa al mig de la mare i ell. Pot sentir que està molt enfadat amb aquest pare, fins i tot pot tenir sentiments
destructius vers ell. Tanmateix el nen s’adona que també estima molt aquest pare i que no pot pas odiar a aquell que també estima tant. El nen en el seu procés de fer-se gran, s’adonarà que la mare té una relació íntima i especial amb el pare i que ell, haurà d’abandonar al ritme d’anarse fent gran aquesta relació tan unida i física amb la mare. En el cas de la nena és molt semblant. Tanmateix Freud va veure que les nenes necessitaven i volien provocar “l’admiració” del pare. I que la mare era percebuda, a vegades, com una competidora en l’atenció masculina. El conflicte també emergeix perquè no es poden tenir sentiments negatius vers la mare que és l’objecte d’amor primordial. Les nenes, al fer-se grans, ja no desitjaran l’aprovació i admiració paterna. Tan nens com nenes, a l’adolescència, es giraran vers noves figures amb qui canalitzar la necessitat d’amor i tendresa que inclourà la dimensió física i sexual.
Període de latència: Cap a l’edat de 6/7 anys, l’infant s’adona que les qüestions sobre el sexe no són de “bona educació”. Dirigeix la seva atenció cap a altres coses i no vol sentir a parlar d’això. Es l’època que els nens juguen amb nens i les nenes amb nenes i s’enfaden si els hi parlen de novies etc.
Finalment esdevé la fase genital. A la pubertat reapareix l’interès per la sexualitat que ja es comença a orientar cap a la seva finalitat reproductiva i ja té connotacions pròpies d’una sexualitat adulta. En la recerca de l’objecte sexual, el tipus de vinculació afectiva que s’ha tingut amb els pares pot jugar un paper important.
Una teoria més per explicar el comportament humà: Freud parla dels mecanismes de defensa (del Jo creats per el Jo) per protegir l'estabilitat psíquica de l'humà. Ens defensen el material inconscient a la consciència del que això podia causar.
Teràpia del joc-> Melanie Klein, a través del qual els nen manifesten elements inconscients.
La fortalesa buida -> explicació de l'autisme, relació mare-fill, "madres nevera", ha sigut demostrat com a fals.
MECANISMES DE DEFENSA: la pròpia filla de Freud, Anna, al 1966 proposà un llistat de 9 tipus de mecanismes de defensa que desenvolupa l'EGO, per tal de manejar l'ansietat, prevenir la seva aparició i preservar l'equilibri psíquic.
1. Repressió (o defensa): Manté els impulsos inacceptables de l’ID fora de la consciència. És a dir, permet que aquests no aflorin a la consciència ja que sinó provocarien una gran despesa d’energia ja que el “jo” no seria capaç de manejar-los.
2. Negació: mecanisme relativament simple que consisteix a negar-se a creure un esdeveniment, fet, acte, etc. Igual que la repressió, es tracta de mantenir fora de la consciència qüestions que la persona no es veu amb cor d’afrontar.
3. Projecció: mecanisme a partir del qual atribuïm als altres els propis impulsos i desitjos per tal d’ocultar-nos-els. La persona descarrega els seus impulsos alhora que també se’ls oculta a si mateix.
4. Racionalització: La persona redueix la seva ansietat trobant una excusa o una explicació per tal d’assumir una realitat que li resulta inacceptable.
5. Intel·lectualització: Aquest mecanisme consisteix a intentar donar una explicació racional als sentiments.
6. Formació reactiva: Es tracta de protegir-se contra l’alliberament d’un impuls inacceptable posant èmfasi en el seu oposat. Dit de forma simple, comportar-se contràriament a com ho faríem normalment.
7. Regressió: Mecanisme a través del qual la persona experimenta una involució a etapes del desenvolupament psicosexual. Aquest mecanisme actua davant de dificultats per afrontar una amenaça
8. Desplaçament: Consisteix a canviar l’objectiu d’un impuls, d’aquesta manera es redueix l’ansietat. És tracta de pagar amb els altres alguna cosa que ens ha passat i que no té relació amb ells. Per exemple parlant-los malament ja que estem enfadats perquè hem suspès l’examen.
9. Sublimació: Mecanisme que fa que un impuls perillós, sigui transformat en un comportament madur i acceptable. És una forma de donar una sortida constructiva (en benefici propi i dels altres) a determinats impulsos o emocions.
PRÀCTICA: aquesta pràctica consisteix en donar sortides constructives i destructives a cada pecat capital. La pràctica la vaig realitzar amb la meva companya Jacqueline Lozano.
+ CONSTRUCTIVA
- DESTRUCTIVA
1. Ira:
- + Et suspenen un treball i canalitzes la ira tornar a fer el millor del món.
- - T’enfades amb la teva germana i vas al seu armari i l’hi estripes tota la roba.
2. Luxúria:
- + Canalitzar-ho amb la teva parella.
- - Convertir-te en un violador.
3. Gula:
- +Menjar sa i intentar medir-te.
- - Bulímia.
4. Peresa:
- + Descansar però després obligar-te a fer algo.
- - Estar tot el dia al llit o al sofà veient la televisió.
5. Supèrbia.
- +Superar-te a tu mateix.
- -Sentir-te superior als altres i trepitjar-los per sentir-te bé.
6. Enveja:
- +Admirar a algú millor que tu i voler ser com ell.
- - Trepitjar a aquesta persona per ser millor que ella.
7. Avarícia:
- +Ajustar els teus objectius amb el teu poder adquisitiu (per exemple en comptes de comprar-te una casa et compres un pis).
-Arribar a robar per tenir més.
Altres..
Tristesa:
- + Composar una cançó.
- -Caure en depressió.
9. Vergonya:
- +Apuntar-te a teatre per aconseguir perdre-la.
- -No relacionar-te amb ningú ni tenir amics.
10. Culpabilitat:
- +Posar-hi remei i demanar perdó.
- -No acceptar la teva culpa i tirar la culpa als altres.
11. Humiliació:
+A una persona la porten a un programa de televisió perquè mai s’arregla i la humilien:
- A partir d’ara s’arreglarà perquè no l’hi tornin a fer i se’n adonen que tenen raó.
- En comptes d’adonar-se’n ara encara s’arreglarà menys.
REFLEXIÓ:
Al principi de la pràctica, quan es va proposar el què haviem de fer, no ho vaig entendre molt bé i em semblava que seria bastant pesat, però desprès amb la col·laboració de la meva companya i pensant en el que el professor ens deia em vaig adonar que no era tal i com jo em pensava.
Penso que els mecanismes de defensa és un tema interessant en tant a lo que estem estudiant i també per la nostra vida persona, ja que m'he adonat que els fem servir cada dia sense saber-ho.
j
