Pràctica 3: Distorsions cognitives

L'altre dilluns a classe del professor Ernest Luz, vam tractar el tema de les distorsions cognitives.

Vam introduir la classe recordant moviments de la psicologia com:

• L'estructuralisme de Wundt el qual es preocupava de com estava format el cervell.
• El funcionalisme de W.James que volia saber com funcionava el cervell.
• El condicionament clàssic o responent de Paulov que era el mecanisme més simple pel qual els éssers vius poden aprendre relacions entre estímuls i canviar la seva conducta en conformitat amb això. 

• El conductisme de Watson que es dedica a estudiar la conducta perceptible del ésser humà.
• El condicionament operant de Skinner el qual a partir de l'esquema ESTÍMUL-RESPOSTA-CONSEQÜÈNCIA pot arribar a modificar i predir la conducta de certs animals.

Després d'aquest petit resum-introducció sobre el que vam parlar el dilluns anterior, l'Ernest passa a explicar el cognitivisme. 

La psicologia cognitiva és aquella que estudia els processos del pensament, l'elaboració d'informació d'idees, apel·lant a aquestes elaboracions, percepcions i el seu procesament COGNICIONS. Està íntimament unida a la psicologia de la percepció i a la psicologia experimental. El model cognitiu apareix com una nova evolució de paradigmes respecte a la visió del home. El conductista aportava el paradigma de l'home rata i així es convertia en "científica". Posteriorment apareix el paradigma de l'ordinador que és el cognitiu: l'home emmagatzema informació i la procesa. 

En aquest cognitivisme trobem a A. Ellis i A. T. Beck. 

Aaron T. Beck inicia el desenvolupament de la que va denominar "Terapia Cognitiva" a principis de la dècada dels seixanta, concretament al 1962, com una psicoteràpia per a la depressió breu i orientada al present. El model coincidia amb el concepte de la mediació cognitiva proposat per Albert Ellis en 1956.

Cites de Ellis i de Beck: 

"La Teràpia Cognitiva està basada en el model cognitiu que postula que les emovions i les conductes de les persones estàn influides per la seva percepció de les experiències o events. No es una situació la que determina lo que una persona sent, sinó més bé la forma en que aquesta persona interpreta la situació" ... "Per lo tant, la forma en que es senten les persones està associada a la forma en que interpreten i pensen sobre una situació. La situació per ella mateixa no determina directament com es senten; la seva resposta emocional està mesurada per la seva percepció de la situació.

En altres paraules, les teràpies cognitives es basen en: 

1. Les persones no són simples receptors dels estímuls ambientals, sino que construeixen activament la seva realitat
2. La cognició es mediadora entre els estímuls i les respostes, que poden ser: cognitives, emotives o conductuals.
3. Les persones poden accedir als seus continguts cognitius
4. La modificació del procesament cognitiu de la informació (sistemes d'atribució, creencies, esquemes, etc) és central en el procés de canvi.
   

Ellis i Beck eixamplen l'estudi de la psicologia. La psicologia s'ha d'ocupar de tota la conducta: pensar i sentir també formen part d'aquesta conducta. 

El model cognitivista que abans de donar una resposta a l'estímul, passa per un filtre personal, diferent. Aquest filtre personal dona respostes diferents. Les experiències, el nostre entorn condiciona a forma com ens comportem. 

Si el condicionament intervenia en la conducta, el cognitivisme ara intervé en el pensament i en els sentiments. 

ESQUEMA COGNITIVISTA: PENSAR-SENTIR-FER (RELACIONATS)

Ellis i Beck comencen a analitzr les formes de pensar de la gent i els tipus de distorsions cognitives.  

Les distorsions cognitives

Davant d'un esdeveniment activador (com pot ser: el meu amant m'ha deixat), apareixen uns pensaments i creences (no puc estar sense ell, sóc una perdedora en la vida,...) i unes conseqüències emocionals i conductuals (em sento trista, no menjo, fumo, bec, no vaig a la feina). 

Els pacients tendeixen a cometre persistents errors en la seva forma de pensar. Amb freqüència s'observa una desviació negativa sistemàtica en la forma de processar el coneixement en els pacients que pateixen un trastorn psicològic. 

Les distorsions cognitives són esquemes equivocats d'interpretar els fets que generen múltiples conseqüències negatives, com ara: 

• alteracions emocionals fruit de la creença perjudicial en els pensaments negatius
• conflictes en les relacions amb els altres a partir de les interpretacions errònies que es generen
• en la forma de veure la vida, que pot esdevenir simplista i negativa

Hi ha diferents tipus de distorsions cognitives:

1. Generalització excessiva: prenc casos aïllats i generalitzo la seva validesa a tota la resta.
2. Abstracció selectiva: enfoco exclusivament certs aspectes, usualment negatius, d'un esdeveniment o una persona i excloc la resta de característiques.
3. Polarització o pensament del tot o res: interpreto els esdeveniments i les persones en terme absoluts- sempre, mai, ningú...
4. Desqualificació d'allò positiu: desestimo experiències positives per raons arbitràries
5. Lectura del pensament: pressuposu les intencions dels altres
6. Endevinar el futur: predic o profetitzo el resultat d'esdeveniments abans que es donin
7. Magnificació o minificació: sobreestimo o subestimo esdeveniments o persones
8. Raonament emocional: formulo arguments basats en com em sento i no en elements racionals
9. Etiquetar erròniament: assigno un nom a alguna cosa en lloc de descriure una conducta de manera objectiva. L'etiqueta acostuma a ser absoluta, innalterable i amb connotacions de prejudici. 
10. Autoinculpació: em faig responsable i culpable de qüestions diverses , sense ser-ne)
11. Personalització: assumeixo que jo mateix o d'altres han causat determinades coses directament.
12. Imperatiu categòric: m'imposo a mi mateix que hauria de fer quelcom o que ho he de fer, o que no ho  hauria d'haver fet. 

Pràctica: posar dos exemples de cada distorsió cognitiva. 

Aquesta pràctica la vaig portar a terme amb els meus companys Leila Isach i Cristian Jiménez. 

1) Generalització excessiva:

• Ets conscient de que caus malament a una persona de la teva classe. Per tant, fas la generalització de que segurament caus malament a tota la classe.
• En la teva vida amorosa vas estar amb un noi que et va mentir en tot. Quan ho deixes amb aquest noi desconfies de tots els nois que se't apropen pensant que tampoc et seràn sincers.

2) Abstracció selectiva

• Un jugador de futbol fa una jugada malament però durant tot el partit es mostra molt receptiu i col·laborador amb l'equip. Els companys només li recordaràn la jugada que va fer malament i de tota la resta del partit que va fer bé ningú se'n recordarà.
• Fas un exàmen tipu test i quan surts en donen la resposta correcta d'una de les preguntes. Saps que l'has fallat i et capfiques en el fet de que has fallat una pregunta; ignores el fet de que les altres les has fet bé. 

3) Polarització o pensament tot o res

• Faig un treball de tecnologia i no em surt com la professora esperava. Penso que sempre m'equivoco en tot, que no faig res bé.
• La meva mare no em fa cas, llavors penso que tothom passa de mi. 

4) Desqualificació d'allò positiu

• Trec bona nota a l'exàmen però no ho valoro ja que crec que m'ha suposat poc esforç preparar-me'l
• T'agafen a la feina que feia temps que volies però no ho valores com ho tindries que fer ja que t'has traslladat i vius una mica més lluny del que vivies abans.

5) Lectura del pensament

• Un noi li compra a la seva xicota un regal a la seva xicota i abans de donar-li o veura la seva reacció ja pensa que no li agradarà
• El teu ex s'apropa a parlar-te a l'hora del pati. De seguida creus que el teu xicot pensarà malament d'aquesta situació.

6) Endevinar el futur

• Pensar que quan acabi la carrera no trobaré feina d'allò que m'agrada
• Pensar que avui quan arribi a la Universitat, em faran un exàmen sorpresa.

7) Magnificació o minimització

• Em xiulen pel carrer, doncs, sóc guapíssim i ningú ho és més que jo
• Un noi de classe em demana el meu telèfon i crec que vol tenir una relació amb mi

8) Raonament emocional

• Com estic trista i desanimada ningú voldrà estar amb mi
• Com em sento molt bé, fantàstica i positiva sento que el món es ideal

9) Etiquetar erròniament

• Veig una noia que és rossa, directament penso que serà tonta
• Una persona gran veu un noi jove que vesteix amb els pantalons caiguts, gorra de costat, samarretes amples,... pensa: "Segurament es droga"

10) Autoinculpació

• Els teus pares es separen i creus directament que aquest fet és culpa teva
• El teu novio et deixa i penses que és per tu, perquè has fet algo malament. 

11) Personalització

• Somio que al meu pare li dona un atac de cor. Això passa i em penso que ha estat culpa del fet que jo hagi somiat això
• Penso que suspendré. Suspenc i penso que ha passat pel fet que ho he pensat.

12) Imperatiu categòric

• Hauria d'haver estudiat en contes de sortir i no ho he fet. Doncs em sento malament. 
• He de fer els deures i m'aixeco del sofa perquè ja he mirat massa la televisió. M'imposo el fet de fer els deures i estudiar.

REFLEXIÓ DE LA PRÀCTICA: 

Penso que aquesta pràctica és molt interessant ja que aquestes distorsions de les que parla el cognitivisme, són molt comunes entre nosaltres, tots experimentem distorsions cognitives al llarg de la nostra vida sense adonar-nos. 

Tinc que admetre que hi ha certes distorsions que en el meu equip de treball ens van causar una confusió considerable, ja que n'hi habia que s'assimilàven molt. Tot i això vam intentar fer-ho lo millor que vam poder. 

Crec que si aprofundíssim més en aquestes distorsions, podriem tenir un millor coneixement i així no les confondriem, ja que, segurament el coneixement d'aquestes distorsions ens serà necessari en la nostra futura professió com a psicòlegs (esperem que sigui així). 

 

Pràctica 2: Dessensibilització sistemàtica

INTRODUCCIÓ:

A la primera sessió vam parlar de l'estructuralisme de Wundt al 1879. Aquest estructuralisme es preocupava de com estava format el cervell.

Uns quants anys més tard apareix, a finals del S.XIX, el corrent de'n William James, complementari amb el de Wundt. Aquest corrent s'anomena funcionalisme i preten repondre a la pregunta “Com funciona el cervell?”, “Com funcionen els processos psicològics o mentals?”

La psicologia en aquesta època encara es defineix com l'estudi dels estats de consciència.

La psicoanàlisi apareix a finals del S.XIX principis del S.XX. Freud publica La interpretació dels somnis en aquest període.

Una de les figures capdalts següents serà John Watson, que portarà un corrent anomenat conductisme.

Watson repudia el fet de que es puguin estudiar els continguts mentals; per tant, la psicologia s'ha d'ocupar únicament del comportament que es pot percebre, mesurar, veure,... Ens fixarem en què fa la persona, com ho fa, amb quina freqüència ho fa, és a dir, observarem la conducta manifesta.

Watson publica un article que assenta les bases del conductisme que el tracta com una nova mirada de la psicologia, de l'estudi del comportament humà. Aquesta obra s'anomena “Perquè sóc un psicòleg conductista”, 1913.

http://www.youtube.com/watch?v=0FKZAYt77ZM&feature=related 

El condicionament clàssic és el mecanisme més simple pel qual els éssers vius poden aprendre relacions entre estímuls i canviar la seva conducta en conformitat amb això

Des que, per casualitat, Ivan Petrovich Pavlov descobrí que els gossos eren capaços d'anticipar l'administració de menjar quan s'associava aquest amb un estímul suposadament neutre, va començar a estudiar i a dur a terme investigacions sobre el condicionament clàssic. Pavlov, de fet, el que havia fet era ficar als seus gossos uns tubs acabats en ampolles per tal de controlar el nivell de salivació dels gossos quan els portava el menjar. Al portar-los el menjar sempre a la mateixa hora, va descobrir que els gossos començaven a salivar quan aquesta hora estava propera, malgrat que no els portara el menjar. Amb això, va demostrar que les conductes venien determinades per estímuls, i que la majoria d'aquests estímuls en el seu origen eren innats.

Tant Pavlov com Watson seguiren el esquema ESTÍMUL-RESPOSTA.

L'estímul incondicionat genera una resposta incondicionada de forma natural

L'estímul condicionat porta una resposta condicionada i de forma no natural.

ESTÍMUL-RESPOSTA: Watson ho fa servir per explicar les fòbies. Vol saber com es creen les fòbies. Per exemple NEN+SOROLL ESTRIDENT+PELUXE= POR PROVOCADA PER ESTÍMUL. Aquesta por es diferent de les pors evolutives, aquelles que tenim de forma natural segons l'etapa de la nostra vida (por a la foscor, crisi dels 40,...)

Condicionament operant (ESTÍMUL-RESPOSTA-CONSEQÜÈNCIA)

Skinner dota a la psicologia d'un vocabulari tècnic que no té cap altre ciència i que no té psicologia popular. Determina amb més rigor i més precisió allò del que està parlant i estudiant. Afegeix termes tècnics que per primera vegada té la psicologia. Aquests termes no els comparteix amb cap altre ciència. Al esquema de Skinner, (Estímul-Resposta-Conseqüpencia), segons la conseqüència, la resposta es produirà amb més o menys freqüència.

Skinner condicionava als ratolins o als coloms a que apretessin un botò per tal de obtenir menjar.

L'Ernest ha continuat la classe parlant de la  Mary Cover Jones, la qual es va interessar, en els seus temps, a fer desaparèixer les fòbies de les persones i del qual ens ha servit per poder fer la pràctica d'avui: el mètode de Desensibilització Sistemàtica.

S'adjudica a Mary Cover Jones (1924), estudiant i col·laboradora de Watson, la primera aplicació verdadera de la terapia conductual.
La terapia conductual s'ha desenvolupat, en part, com una reacció contra el tractament psicodinàmic i una alternativa a ell mateix. Segons la Mary, si les fòbies s'aprenen s'han de poder desaprendre de forma progressiva i sistemàtica amb uns estímuls de forma que es descondiciona la por: TÈCNICA CONDUCTISTA.

Dessensibilacio sistemàtica per acabar amb les fòbies

La desensibilizació sistemàtica va ser desenvolupada per Wolpe al 1958 i és una técnica dirigida a reduir les respostes d'ansietat i a eliminar les conductes motores d'evitació.  La dessensibilització sistemàtica és un mètode terapèutic basat en principis conductistes i en particular en el contracondicionament. Aquest mètode va ser utilitzat per la Mary Cover Jones per la superació de fòbies. Es tracta d'aconseguir que el subjecte doni respostes noves i adaptatives a estímuls que anteriorment provocaven en ell respostes no desitjades. Les fases fonamentals d'aquesta tècnica són les següents: 

• El terapeuta estableix una jerarquia de situacions relatives al objecte fòbic, ordenades de menor a major intensitat
• S'entrena al subjecte en una resposta antagònica a la ansietat, egenralment aquesta resposta és la relaxació muscular
• Se li va presentant al subjecte la sèrie de situacions que li produeixen ansietat començant per la de menor intensitat. Quan el subjecte ja no respon davant d'ella amb la resposta d'ansietat  sino amb la contraria de relaxació es passa a la immediatament superior i així successivament fins que el pacient ja no mostra ansietat en cap de les presentacions de l'objecte fòbic.

__________________________________________________________________________________

PRÀCTICA DE DESSENSIBILITZACIÓ SISTEMÀTICA PER ACABAR AMB LA FÒBIA QUE TÉ UN NEN PETIT A PUJAR EN AUTOBÚS:  

Aquesta pràctica la he fet amb la Paula Galán. 

Davant del cas d'un nen que un dia veu a la televisió un accident d'autobús amb morts, presenta la fòbia a pujar en un autobús. La Paula i jo hem fet la dessensibilització sistemàtica d'aquesta fòbia que té el nen:   

1. Primer de tot mostrarem al nen uns dibuixos o unes imatges on apareguin una sèrie de persones pujades a un autobús i es mostri com arriben al seu destí sense que hi hagi cap accident. Un exemple pot ser aquest: http://www.youtube.com/watch?v=dWwcT6WsNwc
2. En segon lloc portarem al nen a una parada d'autobusus de forma que constantment arriben autobusus plens de gent que no ha patit cap mal i arriben en bones condicions al seu destí.
3. En tercer lloc farem que el nen observi com la mare puja a l'autobús i torna sana i salva.
4. Seguidament, mentres el bus està parat el pare o la mare entrarà amb ell i surtirà amb la finalitat de que el nen es situi i s'acostumi.
5. En cinquè lloc la mare procedirà a ensenyar-li els sistemes de seguretat que té el bus, així com el botó d'emergència, el cinturó de seguretat,...
6. En sisè lloc farem que el nen puji sense la seva mare però en aquest cas ho farà amb l'autobús en repòs a l'estació.
7. Després, farem que el nen puji acompanyat del pare o de la mare, (el nen a les cames del que l'acompanya), fins a la parada següent.
8. En vuitè lloc, farem el mateix recorregut que abans però amb el nen al seient del costat de la seva mare o pare.
9. En penútim lloc el nen pujarà acompanyat del seu pare o la seva mare, sentats de costat, durant un camí llarg, d'unes 5 o 6 parades.
10. Per finalitzar, el nen anirà d'excursió am la classe sense els seus pares. El trajecte  serà bastant llarg, de quasi una hora.
    
    
    
    
    REFLEXIÓ: Donat que l'Ernest ens va donar dos casos a escollir, un d'una nena que a causa de la picada d'una abella habia desenvolupat una fòbia a aquestes abelles i el d'un nen que va observar unes imatges a la televisió d'un accident en autobús i desenvolupa una fòbia als autobusus, la Paula i jo vam escollir la segona. No vam estar gaire temps pensant-ho, simplement vam anar per feina ja que ens era igual escollir-ne un que un altre. Tot i així crec que a l'hora de aplicar-ho en un cas real, com si nosaltres fòssim psicòlegs ens caldrien més passos detinguent-nos més en cada pas i observant la reacció del nen o de la nena en cada cas. Tot i aixó crec que la pràctica ha estat enriquidora ja que ens permet posar-nos una mica en el paper de psicòleg. 

Pràctica 1: La introspecció

INTRODUCCIÓ:

Què és la introspecció?

La validez de la introspección es una premisa fundamental del mentalismo. Por lo cual, no la podemos introducir precipitadamente. Si se acepta como auténtica experiencia, hace que la postulación de entidades mentales no sea tan sólo un enunciado teórico o inferido, sino un enunciado empírico con toda su fuerza. Pues bien, ¿se da esa experiencia interna o introspección? 

La introspecció o percepció interna té com fonament la capacitat reflexiva que la ment poseeix de referir-s o ser conscient de forma immediata dels seus propis estats. Quan aquesta capacitat reflexiva s'utilitza recordant  els estats mentals passats, tenim l'anomenada introspecció retrospectiva, però l'introspecció pot ser un coneixement de les vivències del passat i també de les presents, de les que es donen conjuntament i en el present del propi acte introspectiu.

Perquè aquesta activitat del nostre cerbell tingui lloc s'han de complir una sèrie de requisits: que el coneixement estigui relacionat amb els estats mentals, que els estats mentals coneguts siguin els del propi individu que realitza aquesta introspecció i que aquest coneixement no sigui indirecte, sino immediat. 

 

La introspecció de Wundt: 

L'introspecció de Wundt era un procés rígidament controlat; comprenia mesures objectives com temps de reacció o associació de paraules. En les seves introspeccions, Wundt i el seu equip d'estudiants identificaren dos elements bàsics de la vida mental: les sensacions i els sentiments. Per a ells, els complexes i canviants processos mentals eren resultat de les connexions creatives d'quests elements, però no en el sentit clàssic de la física mecanicista ja que per a Wundt les sensacions i els sentiments no eran només elements que choquen i interactuen.

  

Descripció i conclusió de la pràctica: 

La primera pràctica que vam fer amb el professor Ernest Luz de Fonaments de Psicologia que es va seguir de la seguent forma. El professor va entrar a classe i ens va explicar del que anirien les pràctiques que fariem amb ell i ens va fer una petita introducció del seu mòdul.
Ens va explicar del que aniria la primera pràctica que tot seguit anàvem a fer. La pràctica es titulava La introspecció, que com ens va explicar ell és la percepció interna que té com a fonament la capacitat reflexiva que té la nostra ment per ser conscient del seu propi estat i del que està pensant.
És a dir, durant deu minuts havíem de deixar que la nostra ment "marchés" d'aquella classe on estàvem tot i adonant-nos del que haviem pensat durant aquest temps.
Al principi em va semblar una mica extrany que la primera pràctica es tractés d'allò tan aparentment simple com podia ser dedicar-nos a pensar durant uns deu minuts. Vaig recordar que allò que el professor anomenava Introspecció, era algo que fem sovint sense adornar-nos; moltes vegades la nostra ment "se'n va" i després torna amb la capacitat d' analitzar allò en què ella mateixa pensava.
Durant aquells aproximadament deu minuts que ens va deixar el professor no vaig pensar en res més enllà de les coses o tasques que havia de fer durant la setmana. Primer de tot, em vaig començar a organitzar la resta del dia: quan sortís de classe, tornaría a casa a peu (com de costum) i passaria pel Dia a comprar unes quantes cosetes que necessitava. Tot seguir vaig intentar fer-me una llista de la compra imaginària.
Quan vaig acabar de pensar en la llista de la compra, vaig observar que l'Ernest entrava a classe tot mirant-nos i tornava a sortir. Crec que allò em va distreure dels meus pensaments.
En lo últim que vaig pensar va ser en el cap de setmana. No sabía si tornar a Roses o quedar-me a Girona per sortir de festa aquí. Al pensar en Roses em vaig enrecordar de que había d'anar a parlar amb la meva antiga professora de dansa; feia dos anys que ho habia deixat i jo volia tornar.
Hi ha un moment en que em vaig distreure a causa de les rialles d'alguns companys. Intento aïllar-me i concentrar-me una altra vegada però ja no vaig poder, potser perquè no tenia res gaire important en què pensar. En resum, crec que la pràctica va ser bastant interessant. Trobo fascinant el fet de que la nostra ment es pugui "dividir" en dos.

 És a dir, quan diguem que tenim consciencia d'un pensament, no ens referim a ell com si diguessim "veig un semàfor". La segona expressió pertany al llenguatje d'observació i certament no té la mateixa referència que el d'introspecció. 

La observació es dirigeix a objectes públics, mentres que la introspecció es dirigeix a objectes privats, fets mentals o coses fenomèniques. Per això tenim que distinguir entre observació i introspecció. I encara el terme "introspecció" té diversos significats que convé distingir, a saber, inspecció, introspecció e introspecció sistemàtica.

Si li mostrem a algú un objecte perceptible. Aquesta persona reconeix l'objecte. Suponem ara que aquesta persona rep la instrucció de descriure no la percepció de l'objecte sinó més bé les impressions sensibles visuals que ella misma té en aquesta situació. Lo que se li demana és que oblidi que davant d'ella hi  ha un cert objecte perceptibe i que es concentri al màxim en canvi en les seves propies impressions sensibes. Si aquesta persona enten les instruccions i ha sigun excercitada per cumplir-les està fent una introspecció de certes impressions sensibles visuals.